
Happy Easter: How a PHAROS Event Closed a 32-Year-Old Circle
Happy Easter: How a PHAROS Event Closed a 32-Year-Old Circle https://pharosproject.eu/wp-content/uploads/2026/04/Meri-and-Sal-on-AGM-in-square-2-1024x576.png 1024 576 PHAROS Project PHAROS Project https://pharosproject.eu/wp-content/uploads/2026/04/Meri-and-Sal-on-AGM-in-square-2-1024x576.pngPHAROS wishes you a happy Easter. And perhaps a good way to cherish this holiday is to tell the story of another holiday, through the special personal stories of two of our team members: How a child’s kindness travelled across a war, and 32 years later a PHAROS Living Lab found us again: a girl in Barcelona and a boy in Sarajevo meeting on the other side of history.
Read the Catalan and Spanish version below
It was Christmas 1993. I was a little kid in Sarajevo, and like every other child in my city, I had learnt to live in a basement.
The war had been going on for over a year by then, though as a child, you don’t measure time in months or years. You measure it in the rhythm of shelling, in the silence between explosions, in the kids’ games you improvise to play in the basement under the candles, in the faces of adults who even at that time didn’t forget how to smile… We had no electricity, no running water, and food was something we talked about the way other children talked about expensive toys. Chocolate? That was a memory from another life.
I don’t remember if anyone even celebrated Christmas that year. In a besieged city, holidays blur into survival. But I remember the package.
It arrived unexpectedly, like a small miracle wrapped in cardboard. My hands trembled as I opened it: toys, and chocolate, the kind we hadn’t seen since before the war. The kind that made you remember that somewhere out there, the world was still normal. Still kind. Still thinking of us.
Inside was a postcard. The handwriting was a child’s, the words simple. It was probably signed by someone named Meri, from Barcelona.
I was too young to understand the magnitude of what that package meant. I didn’t know that in Barcelona, thousands of people had mobilised. I didn’t know that during the 1992 Olympics, while the world celebrated sport, Sarajevo’s mayor had escaped through the tunnel beneath the airport to beg for help. I didn’t know that Barcelona’s mayor, Pasqual Maragall, had wept at the story and promised to send everything they had left from the Games.

I didn’t know that Barcelona would later make Sarajevo its “11th district”, an unprecedented act of solidarity, adopting a besieged city halfway across Europe as if it were their own neighbourhood. That children in Catalan schools were writing letters, collecting toys, learning about a city they’d never seen but had decided to love.
I only knew that somewhere in Spain, a girl named Meri had thought of me.

The package went into a fire to start the heating. The chocolate got eaten slowly, savoured, made to last. The toys became treasures. And life went on: through the end of the war, through reconstruction, through years of rebuilding not just buildings but hope.
In 2000, I visited Barcelona for the first time. As one of the top students in my high school, I was rewarded with a fully paid trip to Barcelona, financed by the District of Montjuïc. There, I explored every corner of the city and met the people who hosted us in their homes. They had organised such a wonderful programme to help us discover Barcelona that not even an exclusive tourist agency could have done a better job. From 2000 onwards, Barcelona became my summer holiday home for the following years, and I planned to one day live in the city. But life isn’t what you plan, it’s what happens along the way.
I stayed in Sarajevo until I was 32 (moving first to Amsterdam, then later to Prague). Sarajevo shaped me by ups and downs, rebuilt me, taught me what resilience means. Eventually, life took me to Budapest in 2021, where I now work remotely as a communicator on the PHAROS project, an EU‑funded project that uses nature‑based solutions to restore ecosystems and biodiversity while tackling climate change and human impacts across the Atlantic and Arctic maritime regions.
I had almost forgotten about the package. Almost.
January 2026. I found myself in Gran Canaria for work, meeting with the PHAROS team to organise the Canary Island Living Lab Event. Part of my responsibility involved coordinating Living Labs through the MINKA citizen science platform, connecting communities, sharing knowledge, building something together. The irony wouldn’t strike me until later.
On the last day, after the success of the event, the team gathered for drinks. The kind of gathering that starts with logistics and ends with stories. We were all tired, happy, letting the week settle into something like memory.
Somehow, the conversation turned to origins. Where we were from. Where our accents came from.
I said I was from Sarajevo.
Across the table, Meritxell from Barcelona, looked up. She was about my age. She is also a communications manager. And then she said something that stopped my heart.
She told us how she had participated as a child in a pacifist movement for Sarajevo. How her school, her neighbourhood, her city had organised to send presents to the children trapped in the siege. How she had written postcards, packed boxes, sent love to strangers in a city under fire.
I don’t know why I asked the question. Maybe something in my chest already knew.
“Did you sign your cards with Meri?”
She paused. Smiled.
“Yes, everybody calls me Meri.”
The space got very quiet.
I am not sure if it was her, but I told her about Christmas 1993. About the basement. About the chocolate and the toys and the postcard signed by a child from Barcelona. About how I had kept that story in a drawer somewhere inside me, waiting for a moment I didn’t know would ever come.
She didn’t remember that specific package. How could she? She was just one child among thousands who had opened their hearts to Sarajevo. But she remembered the movement. She remembered writing postcards, the weight of hope in a small box, and the belief that somewhere far away, a child her age was surviving because someone remembered them.
We sat there, two adults in Gran Canaria, 32 years after a small package (among hundreds) travelled from Barcelona to Sarajevo. And I realised that the universe doesn’t always work in straight lines. Sometimes it takes decades. Sometimes it sends a child’s kindness across a continent, lets it wait through wars and migrations and rebuilding, and finally, at the right moment, brings the sender and receiver to the same table. At least one of each community.
I don’t know how to explain what I felt in that moment. Gratitude, yes, but something larger. A kind of closing of a circle I hadn’t even known was open.
Barcelona did something extraordinary in the 1990s. While the world watched Sarajevo burn and did too little, too late, Barcelona woke up. Citizens, not governments, decided that a city under siege would not be forgotten. They sent convoys, raised money, rebuilt the Zetra Olympic Hall, created the “11th District” so that Sarajevo would always have a place in their city’s heart. They financed over 450 projects with the support of the EU. They refused to let distance become indifference.
But I didn’t know any of that in 1993. I only knew Meri from Barcelona.
And now, 32 years later, I got to look at Meri (Meritxell) across a table and say the words I had been carrying since I was a child: Thank you.
Thank you to Meri, who wrote that postcard.
Thank you to Barcelona, who made my city its 11th district.
Thank you to all the Catalan and Spanish people who, in a time when the world looked away, looked toward Sarajevo and saw neighbours.
You gave a child in a basement a moment of joy. You gave a city hope. And last week in January, in Gran Canaria, the universe let me say it out loud.
Some stories take 32 years to finish.
This one ends with a toast, a hug, and the quiet miracle of two people: Once a girl in Barcelona and a boy in Sarajevo meeting on the other side of history.
Wishing you all happy Easter days.

Hvala. Gràcies. Gracias. Thank you.
— Sal Music
Budapest, March 2026
Views and opinions expressed here are, however, those of the author only and do not necessarily reflect those of the European Union. Neither the European Union nor the granting authority can be held responsible for them.
PHAROS us desitja una bona Pasqua. I potser una bona manera de valorar aquestes festes és explicar la història d’una altra celebració, a través de les vivències personals de dos membres del nostre equip. Com la bondat de tot un poble va viatjar a través d’una guerra i, 32 anys després, un Living Lab de PHAROS la va fer reviure. Una noia de Barcelona i un noi de Sarajevo es retroben a Canàries, a l’altra banda de la història.
Era Nadal de 1993. Jo era un nen petit a Sarajevo i, com tots els nens de la meva ciutat, havia après a viure en un soterrani.
La guerra ja feia més d’un any, però de nen no es mesura el temps en mesos o anys. Es mesura amb el ritme dels bombardeigs, amb el silenci entre explosions, amb els jocs infantils que improvisaves al soterrani a la llum de les espelmes, amb les cares dels adults que ni tan sols llavors no oblidaven com somriure… No teníem electricitat, ni aigua corrent, i el menjar era una cosa de la qual parlàvem com altres nens parlen de joguines cares. La xocolata? Era un record d’una altra vida.
No recordo si algú va celebrar el Nadal aquell any. En una ciutat assetjada, els dies de festa es difuminen en la supervivència. Però recordo el paquet.
Va arribar inesperadament, com un petit miracle embolicat en cartró. Em tremolaven les mans en obrir-lo: joguines i xocolata, de la que no veiem des d’abans de la guerra. D’aquella que et fa recordar que en algun lloc allà fora el món encara era normal. Encara era amable. Encara pensava en nosaltres.
A dins hi havia una postal. La lletra era d’infant, les paraules senzilles. Probablement la signava algú anomenat Meri, de Barcelona.
Era massa petit per entendre la magnitud del que aquell paquet significava. No sabia que a Barcelona milers de persones s’havien mobilitzat. No sabia que durant els Jocs Olímpics de 1992, mentre el món celebrava l’esport, l’alcalde de Sarajevo havia escapat pel túnel de l’aeroport per demanar ajuda. No sabia que l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, havia plorat en sentir la història i havia promès enviar tot el que quedava dels Jocs.
No sabia que Barcelona acabaria convertint Sarajevo en el seu «districte 11», un gest de solidaritat sense precedents, adoptant una ciutat assetjada a l’altra banda d’Europa com si fos el seu propi barri. Que els nens de les escoles catalanes escrivien cartes, recollien joguines, aprenien sobre una ciutat que mai havien vist però que havien decidit estimar.
Jo només sabia que en algun lloc de Catalunya, una nena anomenada Meri havia pensat en mi.
El paquet va anar a la xemeneia per encendre la calefacció. La xocolata es va menjar a poc a poc, assaborint-la, fent-la durar. Les joguines es van convertir en tresors. I la vida va continuar: fins al final de la guerra, durant la reconstrucció, a través d’anys de refer no només edificis sinó també l’esperança.
L’any 2000 vaig visitar Barcelona per primera vegada. Com un dels millors estudiants del meu institut, vaig ser recompensat amb un viatge totalment pagat a Barcelona, finançat pel Districte de Montjuïc. Allà vaig recórrer cada racó de la ciutat i vaig conèixer les persones que ens van acollir a casa seva. Havien organitzat un programa tan meravellós per descobrir-nos Barcelona que ni la millor agència de viatges exclusiva ho hauria fet millor. A partir de l’any 2000, Barcelona es va convertir en la meva llar de vacances d’estiu durant els anys següents, i planejava viure algun dia en aquella ciutat. Però la vida no és el que planeges, sinó el que passa pel camí.
Vaig viure a Sarajevo fins als 32 anys (traslladant-me primer a Amsterdam i després a Praga). Sarajevo em va moldejar a base de d’alts i baixos, em va reconstruir, em va ensenyar què significa la resiliència. Finalment, la vida em va portar a Budapest el 2021, on ara treballo en remot com a comunicador al projecte PHAROS, un projecte finançat per la UE que utilitza solucions basades en la natura per restaurar ecosistemes i biodiversitat, abordant alhora el canvi climàtic i els impactes humans a les regions marítimes de l’Atlàntic i l’Àrtic.
Gairebé m’havia oblidat del paquet. Gairebé.
Gener del 2026. Em trobava a Gran Canària per feina, reunint-me amb l’equip de PHAROS per organitzar l’esdeveniment del Living Lab de les Illes Canàries. Part de la meva responsabilitat consistia a coordinar els Living Labs a través de la plataforma de ciència ciutadana MINKA, connectant comunitats, compartint coneixement, construint alguna cosa junts. La ironia no em va impactar fins més tard.
L’últim dia, després de l’èxit de l’esdeveniment, l’equip es va reunir per prendre alguna cosa. D’aquestes trobades que comencen parlant de logística i acaben amb històries. Estàvem tots cansats, feliços, deixant que la setmana s’assentés com un record.
D’alguna manera, la conversa va derivar cap als orígens. D’on érem. D’on venien els nostres accents.
Vaig dir que era de Sarajevo.
A l’altra banda de la taula, la Meritxell, de Barcelona, va aixecar la mirada. Tenia més o menys la meva edat. També és responsable de comunicació. I llavors va dir una cosa que em va aturar el cor.
Ens va explicar com havia participat de nena en un moviment pacifista per Sarajevo. Com la seva escola, el seu barri, la seva ciutat s’havien organitzat per enviar regals als nens atrapats en el setge. Com havia escrit postals, embalat caixes, enviat afecte a desconeguts en una ciutat sota el foc.
No sé per què vaig fer la pregunta. Potser alguna cosa al meu pit ja ho sabia.
«Signaves les postals com a Meri?»
Ella va fer una pausa. Va somriure.
«Sí, tothom em diu Meri».
L’espai es va fer un gran silenci.
No estic segur que fos ella, però li vaig explicar el Nadal de 1993. El del soterrani. La xocolata, les joguines i la postal signada per una nena de Barcelona. Com havia guardat aquella història en un calaix dins meu, esperant un moment que no sabia si arribaria.
Ella no recordava aquell paquet concret. Com podria? Només era una nena entre milers que havien obert el cor a Sarajevo. Però recordava el moviment. Recordava haver escrit postals, el pes de l’esperança en una petita capsa, i la creença que en algun lloc llunyà, un nen de la seva edat estava sobrevivint perquè algú es recordava d’ells.
Vam quedar-nos asseguts, dos adults a Gran Canària, 32 anys després que un petit paquet (entre centenars) viatgés de Barcelona a Sarajevo. I vaig comprendre que l’univers no sempre funciona en línia recta. De vegades necessita dècades. De vegades envia la bondat d’un infant a través d’un continent, la deixa esperar entre guerres, migracions i reconstruccions, i finalment, en el moment just, asseu el remitent i el destinatari a la mateixa taula. Almenys un de cada comunitat.
No sé com explicar el que vaig sentir en aquell moment. Gratitud, sí, però una cosa més gran. Una mena de tancament d’un cercle que ni tan sols sabia que estava obert.
Barcelona va fer una cosa extraordinària als anys 90. Mentre el món veia cremar Sarajevo i feia molt poc, massa tard, Barcelona es va despertar. Ciutadans, no governs, van decidir que una ciutat assetjada no seria oblidada. Van enviar combois, van recaptar diners, van reconstruir el pavelló olímpic Zetra, van crear el «districte 11» perquè Sarajevo tingués sempre un lloc al cor de la seva ciutat. Barcelona va finançar més de 450 projectes amb el suport de la UE. Van negar-se que la distància es convertís en indiferència.
Però jo no sabia res d’això el 1993. Només coneixia la Meri, de Barcelona.
I ara, 32 anys després, vaig poder mirar la Meri (Meritxell) a l’altra banda d’una taula i dir les paraules que havia portat amb mi des que era nen: Gràcies.
Gràcies a la Meri, que va escriure aquella postal.
Gràcies a Barcelona, que va convertir la meva ciutat en el seu districte 11.
Gràcies a tots els catalans i espanyols que, en un moment en què el món mirava cap a una altra banda, van mirar cap a Sarajevo i hi van veure veïns.
Vau donar a un nen en un soterrani un moment d’alegria. Vau donar a una ciutat esperança. I la setmana passada, al gener, a Gran Canària, l’univers em va permetre dir-ho en veu alta.
Algunes històries triguen 32 anys a acabar.
Aquesta acaba amb un brindis, una abraçada i el petit miracle de dues persones: una noia de Barcelona i un noi de Sarajevo retrobant-se a l’altra banda de la història.
Us desitgem a tots unes bones Pasqües.
PHAROS os desea una feliz Pascua. Y quizá una buena manera de apreciar estas fiestas sea contar la historia de otra celebración, a través de las vivencias personales de dos miembros de nuestro equipo. Cómo la bondad de todo un pueblo viajó a través de una guerra y, 32 años después, un Living Lab de PHAROS la hizo revivir. Una chica de Barcelona y un chico de Sarajevo se reúnen en Canarias al otro lado de la historia.
Era Navidad de 1993. Yo era un niño pequeño en Sarajevo y, como todos los niños de mi ciudad, había aprendido a vivir en un sótano.
La guerra llevaba entonces más de un año, aunque de niño no se mide el tiempo en meses o años. Lo mides con el ritmo de los bombardeos, con el silencio entre explosiones, con los juegos infantiles que improvisas en el sótano a la luz de las velas, con las caras de los adultos que incluso entonces no olvidaban cómo sonreír… No teníamos electricidad, ni agua corriente, y la comida era algo de lo que hablábamos como otros niños hablan de juguetes caros. ¿El chocolate? Era un recuerdo de otra vida.
No recuerdo si alguien celebró siquiera la Navidad aquel año. En una ciudad sitiada, los días de fiesta se difuminan en la supervivencia. Pero recuerdo el paquete.
Llegó de forma inesperada, como un pequeño milagro envuelto en cartón. Me temblaban las manos al abrirlo: juguetes y chocolate, de ese que no veíamos desde antes de la guerra. De ese que te hace recordar que en algún lugar ahí fuera el mundo seguía siendo normal. Seguía siendo amable. Seguía pensando en nosotros.
Dentro había una postal. La letra era de niño, las palabras sencillas. Probablemente la firmaba alguien llamado Meri, de Barcelona.
Era demasiado pequeño para entender la magnitud de lo que aquel paquete significaba. No sabía que en Barcelona miles de personas se habían movilizado. No sabía que durante los Juegos Olímpicos de 1992, mientras el mundo celebraba el deporte, el alcalde de Sarajevo había escapado por el túnel del aeropuerto para pedir ayuda. No sabía que el alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, había llorado al escuchar la historia y había prometido enviar todo lo que quedaba de los Juegos.
No sabía que Barcelona acabaría convirtiendo a Sarajevo en su «distrito 11», un gesto de solidaridad sin precedentes, adoptando una ciudad sitiada al otro lado de Europa como si fuera su propio barrio. Que los niños de las escuelas catalanas escribían cartas, recolectaban juguetes, aprendían sobre una ciudad que nunca habían visto pero que habían decidido querer.
Yo solo sabía que en algún lugar de Cataluña, una niña llamada Meri había pensado en mí.
El paquete fue a la chimenea para encender la calefacción. El chocolate se comió despacio, saboreándolo, haciéndolo durar. Los juguetes se convirtieron en tesoros. Y la vida siguió: hasta el final de la guerra, durante la reconstrucción, a través de años de levantar no solo edificios sino también la esperanza.
En el año 2000 visité Barcelona por primera vez. Como uno de los mejores estudiantes de mi instituto, fui recompensado con un viaje totalmente pagado a Barcelona, financiado por el Distrito de Montjuïc. Allí recorrí cada rincón de la ciudad y conocí a las personas que nos acogieron en sus casas. Habían organizado un programa tan maravilloso para descubrirnos Barcelona que ni la mejor agencia de viajes exclusiva lo habría hecho mejor. A partir del año 2000, Barcelona se convirtió en mi hogar de vacaciones de verano durante los años siguientes, y planeaba vivir algún día en esa ciudad. Pero la vida no es lo que planeas, sino lo que sucede por el camino.
Viví en Sarajevo hasta los 32 años (trasladándome primero a Ámsterdam y luego a Praga). Sarajevo me moldeó a base de altibajos, me reconstruyó, me enseñó lo que significa la resiliencia. Finalmente, la vida me llevó a Budapest en 2021, donde ahora trabajo en remoto como comunicador en el proyecto PHAROS, un proyecto financiado por la UE que utiliza soluciones basadas en la naturaleza para restaurar ecosistemas y biodiversidad, abordando al mismo tiempo el cambio climático y los impactos humanos en las regiones marítimas del Atlántico y el Ártico.
Casi me había olvidado del paquete. Casi.
Enero de 2026. Me encontraba en Gran Canaria por trabajo, reuniéndome con el equipo de PHAROS para organizar el evento del Living Lab de las Islas Canarias. Parte de mi responsabilidad consistía en coordinar los Living Labs a través de la plataforma de ciencia ciudadana MINKA, conectando comunidades, compartiendo conocimiento, construyendo algo juntos. La ironía no me golpearía hasta más tarde.
El último día, tras el éxito del evento, el equipo se reunió para tomar algo. De esas reuniones que empiezan hablando de logística y terminan con historias. Estábamos todos cansados, felices, dejando que la semana se asentara como un recuerdo.
De alguna manera, la conversación derivó hacia los orígenes. De dónde éramos. De dónde venían nuestros acentos.
Dije que era de Sarajevo.
Al otro lado de la mesa, Meritxell, de Barcelona, levantó la vista. Tenía más o menos mi edad. También es responsable de comunicación. Y entonces dijo algo que me detuvo el corazón.
Nos contó cómo había participado de niña en un movimiento pacifista por Sarajevo. Cómo su colegio, su barrio, su ciudad se habían organizado para enviar regalos a los niños atrapados en el asedio. Cómo había escrito postales, empaquetado cajas, enviado cariño a desconocidos en una ciudad bajo el fuego.
No sé por qué hice la pregunta. Quizá algo en mi pecho ya lo sabía.
«¿Firmabas tus postales como Meri?»
Ella hizo una pausa. Sonrió.
«Sí, todo el mundo me llama Meri».
El espacio se quedó muy callado.
No estoy seguro de que fuera ella, pero le conté lo de la Navidad de 1993. Lo del sótano. Lo del chocolate, los juguetes y la postal firmada por una niña de Barcelona. Cómo había guardado esa historia en un cajón dentro de mí, esperando un momento que no sabía si llegaría.
Ella no recordaba aquel paquete en concreto. ¿Cómo iba a hacerlo? Solo era una niña entre miles que habían abierto su corazón a Sarajevo. Pero recordaba el movimiento. Recordaba haber escrito postales, el peso de la esperanza en una pequeña caja, y la creencia de que en algún lugar lejano, un niño de su edad estaba sobreviviendo porque alguien se acordaba de ellos.
Nos quedamos allí sentados, dos adultos en Gran Canaria, 32 años después de que un pequeño paquete (entre cientos) viajara de Barcelona a Sarajevo. Y comprendí que el universo no siempre funciona en línea recta. A veces necesita décadas. A veces envía la bondad de un niño a través de un continente, la deja esperar entre guerras, migraciones y reconstrucciones, y finalmente, en el momento justo, sienta al remitente y al destinatario en la misma mesa. Al menos a uno de cada comunidad.
No sé cómo explicar lo que sentí en ese momento. Gratitud, sí, pero algo más grande. Una especie de cierre de un círculo que ni siquiera sabía que estaba abierto.
Barcelona hizo algo extraordinario en los años 90. Mientras el mundo veía arder Sarajevo y hacía muy poco, demasiado tarde, Barcelona despertó. Ciudadanos, no gobiernos, decidieron que una ciudad sitiada no sería olvidada. Enviaron convoyes, recaudaron dinero, reconstruyeron el pabellón olímpico Zetra, crearon el «distrito 11» para que Sarajevo tuviera siempre un lugar en el corazón de su ciudad. Barcelona financió más de 450 proyectos con el apoyo de la UE. Se negaron a que la distancia se convirtiera en indiferencia.
Pero yo no sabía nada de eso en 1993. Solo conocía a Meri, de Barcelona.
Y ahora, 32 años después, pude mirar a Meri (Meritxell) al otro lado de una mesa y decir las palabras que había llevado conmigo desde que era niño: Gracias.
Gracias a Meri, que escribió aquella postal.
Gracias a Barcelona, que convirtió mi ciudad en su distrito 11.
Gracias a todos los catalanes y españoles que, en un momento en que el mundo miraba hacia otro lado, miraron hacia Sarajevo y vieron vecinos.
Disteis a un niño en un sótano un momento de alegría. Disteis a una ciudad esperanza. Y la semana pasada, en enero, en Gran Canaria, el universo me permitió decirlo en voz alta.
Algunas historias tardan 32 años en terminar.
Esta termina con un brindis, un abrazo y el pequeño milagro de dos personas: una chica de Barcelona y un chico de Sarajevo encontrándose al otro lado de la historia.
Os deseamos a todos unos felices días de Pascua.
- Posted In:
- BLOG